4.Importància i sentit de Hamlet. Temes. Interpretacions de l'obra i repercussió.

Hamlet

Com hem llegit en la introducció del llibre , segons Salvador Oliva, Hamlet és la millor obra teatral de la història.
«Llegir William Shakespeare», article de Salvador Oliva. Passem ara a veure quines són les qualitats de l’obra de Shakespeare i a saber fins a quin punt les podem raonar. Darrerament, Harold Bloom ha escrit un llibre que porta per títol Shakespeare:The invention of the human. Segons Bloom, doncs, Shakespeare va inventar la humanitat. Aquest títol podria ser perfectament l’eco del d’una gran obra de teatre contemporània de Tom Stoppard, The invention of love, on un personatge diu que la lírica de Catul representa en la cultura la invenció del sentiment amorós. Jo interpretaria el títol de Bloom dient que la grandesa artística i sobrehumana de Shakespeare aconsegueix donar forma a la humanitat, entenent com a humanitat el compendi de tots els vicis i de totes les virtuts dels éssers humans. Donar forma a l’experiència humana és el poder i el miracle de les arts, i, en darrer terme, allò que en garanteix la supervivència.
«Hamlet, de William Shakespeare», article de Maria Valcarce. Hamlet la va escriure Shakespeare el 1601 i s'estrena per primera vegada, com és sabut, cap al 1603. Aquest és, sens dubte, el drama shakespearià més difós; després de tants anys de comentaris i estudis, continua obert a diferents interpretacions i versions. Les tragèdies d'aquesta època es caracteritzen per la profunditat filosòfica i pel fet d'utilitzar el llenguatge com a savi instrument dramàtic, capaç de copsar els estats del pensament humà i les dimensions de les situacions dramàtiques. Hamlet , Otel·lo , El rei Lear , Antoni i Cleopatra i Macbeth són, sens dubte, de les millors tragèdies escrites durant l'anomenada època elisabetiana, en què l'important no era tant l'originalitat de l'obra. Cal tenir en compte que el Hamlet original era el de Thomas Kyd , com a origen de la disposició creadora del tema. A partir de la seva estrena, Hamlet ha ocupat un lloc preeminent, no sols al món del teatre, sinó també al del cinema. I un exemple destacat d’això és la versió cinematogràfica protagonitzada per Laurence Olivier, a la qual li han seguit moltes d'altres, com ara la versió protagonitzada per Mel Gibson i Glenn Close o la recent de Kenneth Branagh. Aquestes, i d'altres, són versions d'un text que han ultrapassat els límits de l'espai i el temps que el van veure néixer. La seva universalitat es deu probablement a la caracterització dels seus personatges.

Els subtemes
Harold Bloom ha escrit que el conjunt de l'obra de Shakespeare ha configurat i encara configura tota la formulació vital del món occidental. Si això és així, adoneu-vos de l'enorme importància temàtica de Hamlet, ja que diríem que és l’obra més coneguda i interpretada de Shakespeare.

Sabent que Hamlet és una polifonia temàtica, us proposem l'estudi dels seus subtemes més importants, tenint en compte que aquests reben el suport d'altres subtemes més secundaris que configuren el conjunt:
- La societat.
- La visió de l’univers, el món i la vida.
- La bogeria.

1.El mot "maquiavel·lisme" és un derivat de Maquiavel. Assabenteu-vos de les idees bàsiques d'aquest pensador sobre la vida política i social, i esbrineu si el significat del mot és aplicable al món cortesà de l'obra. Raoneu si el text que us proposem és representatiu d'aquest subtema.

POLONI
¿Encara aquí, Laertes? Au, vinga, a bord; quina vergonya!
El vent s'asseu al muscle de les veles
i tu et fas esperar. Et donaré la meva benedicció
i mira de gravar aquests pocs consells
a la teva memòria: no prestis veu als pensaments,
ni acció a cap pensament desmesurat;
sigues senzill de tracte, però mai vulgar.
Tots els amics que tinguis, de lleialtat provada,
lliga'ls amb fils d'acer a la teva ànima;
no facis que la teva mà es torni insensible
de tant donar-la a jovenets fatxendes, sense seny.
Defuig d'entrar en baralles, i si t'hi veus embolicat
fes que el teu adversari t'hagi de defugir.
Presta l'orella a tots; però la veu, a pocs;
Escolta la censura de tothom; però reserva't el parer;
Porta els vestits que puguis pagar amb els teus diners,
però no amb un excés de fantasia; rics, però no extremats,
perquè els vestits revelen sempre l'home.
A França, els homes de més rang i condició
són, en això, selectes i eminents.
No deixis mai diners, ni tampoc no en manllevis,
perquè els préstecs es perden i et fan perdre l'amic,
i el manllevar malbarata la hisenda.
I per damunt de tot, sigues fidel a tu mateix,
llavors se'n seguirà, com de la nit al dia,
que no podràs ser fals per a ningú.
Que et vagi bé i que la benedicció
que t'he donat, t'ho faci madurar.
[Acte I Escena III Pàg. 28-29, en la nostra versió]

Maquiavel: va ser un diplomàtic, funcionari, filòsof polític i escriptor italià, considerat pare de la Ciència Política moderna.1 Va ser així mateix una figura rellevant de el Renaixement italià. En 1513 va escriure el seu tractat de doctrina política titulat El príncep, pòstumament publicat a Roma el 1531.

El maquiavel·lisma polític es basa en:
-El refús de les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil diu "el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder".
-La recuperació i la actualització del llegat polític de la història de Roma.
-Estudi empíric de la realitat política sense il·lusions o enganys.
-Concepció de la naturalesa humana: l'home es mou per ambició, les passions i els desigs.
-Independència de la política respecte de l'ètica.
-La religió és bona o dolenta en la mesura que és políticament útil o inconvenient.

El manteniment i la protecció de la convivència, el governant ho porta a terme mitjançant:
-La prudència política: capacitat per preveure situacions futures, que inclou sentit de l'oportunitat i acceptació de les oscil·lacions de la fortuna.
-La virtut: força, intel·ligència i valor del príncep governant per imposar un ordre estatal lliure de corrupció.
-La força: la seguretat ha d'estar garantida per un exèrcit format per ciutadans i no per mercenaris.

3.TRETS FONAMENTALS DEL TEATRE DE SHAKESPEARE

El seu teatre a més de les tragèdies romanes Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra, es pot classificar en:
‐ Drames històrics, com Enric VI i Ricard III, que tracten assumptes de la història nacional i temes
relacionats amb l’autoritat i la monarquia.
‐ Les comèdies més conegudes són El somni d’una nit d’estiu, El mercader de Venècia,
L’amansiment de la fúria i La tempesta. El tema amorós condueix la intriga i l’interès.
‐ Les tragèdies principals i més conegudes són: Romeu i Julieta, Hamlet, Otel·lo, El rei Lear i
Macbeth. La grandesa dramàtica dels protagonistes i els greus conflictes en què intervenen els
han convertit en vertaders arquetips o símbols d’actituds humanes, com passa, per exemple, amb
la gelosia (Otel·lo), el dubte (Hamlet) o l’ambició (Macbeth).

Les caracteristiques principals són:

• Manté els cinc actes de la tradició clássica , però no se sotmet a les unitats de lloc, temps i acció. Pot mesclar prosa i vers, i també elements novel·lescos, tràgics i còmics.

• Elements fonamentals de la tragèdia clàssica.

• El diàleg amb altres tradicions teatrals . Teatre italià s’aprecia en les històries, les anècdotes i els arguments, en l’aparició
  d’elements fantàstics.

• Gran perfecció tècnica en la trama, llenguatge, personatges, signes escènics.

• Trames i històries complexes es desenvolupen i es resolen amb gran
  mestria, amb el suport d’una poderosa imaginació.

•  Gran riquesa retòrica repleta de recursos
  retòrics, calembours, commutacions i jocs de mots.

• Comentaris d'índole lingüística reflexionant sobre l’estil i el llenguatge de
  l’obra.
• Coneix profundament l'ànima humana i per això construeixen personatges complexos i conflictius
  

• Mostrar el teatre dins del teatre serveix per fer reflexionar el públic sobre
  si mateix i sobre la fina línia que separa la realitat de l’espectador i la ficció dramàtica

Ser o no ser Shakespeare?

• Ja deus saber que alguns estudiosos dubten que fóra William Shakespeare l'autor de les 37 obres teatrals atribuïdes i dels seus coneguts sonets. Explica breument alguna de les teories que tenen més adeptes.

Sovint s'ha dit que Shakespeare no posseïa l'educació requerida per haver escrit les seves obres. Shakespeare va acudir al col·legi The King’s School de Stratford fins als catorze anys. A més, no hi ha constància que Shakespeare acudís a la universitat.

D'altra banda, un incendi va destruir el Globus i en l'incendi molts dels textos es van perdre i van haver de ser reescrits amb l'ajuda de Fletcher (qui va acabar Enrique VIII), Donne i altres escriptors, que es reunien per sopar el primer divendres de cada mes.A més, s'han barrejat molts noms com els autèntics autors de les obres de Shakespeare: Christopher Marlowe, Francis Bacon o Edward de Vere. Encara que el candidat més possible és Edward de Vere.
La primera persona que va dubtar sobre l'autoria del dramaturg anglès Shakespeare en les seues obres fou Delia Bacon, una dona americana que en 1980 va publicar un llibre que deia que les obres es van elaborar amb la col·laboració d'altres autors, concretament de Francis Bacon.
Açó ho conta a la pel·lícula Anonymous, l'any 2011, on  es donava a entendre que era aquest el vertader autor de les obres i Shakespeare era sols un bufó. 

I algunes teories més extravagants creuen que va ser la reina Isabel I la vertadera autora de l'obra del dramaturg anglès, tot i que s'han suggerit més de 77 autors per a atribuir-los l'autoria de les obres de Shakespeare.

Shakespeare va destacat com dramaturg, poeta i actor anglès. És considerat l'escriptor més important en llengua anglesa i un dels més cèlebres de la literatura universal. En l'actualitat, el volum de les seves obres completes són estudiades a tot el món, i indispensable per al teatre i les llars anglosaxons; Hamlet, Otel·lo o Macbeth s'han convertit en símbols i el seu autor és un clàssic sobre el que corren rius de tinta.

2.Expliqueu les característiques (atributs, relacions, funcions, etc.) dels personatges que apareixen en el fragment.

Personatges
Principals: 

-Hamlet: és príncep de Dinamarca, fill del difunt rei Hamlet i nebot de l'actual rei Claudi, el seu oncle. La seua funció és venjar-se de Claudi per la mort del seu pare (rei Hamlet). Hamlet és el protagonista de l'obra.

-Rei Hamlet o l'Espectre: difunt pare de Hamlet, que va ser assassinat a traïció pel seu germà Claudi. S'apareix a Hamlet per revelar-li la veritat i demanar-li que executi la venjança.

-Gertrudis: mare de Hamlet que es casa amb Claudio. El seu marit le falta poc per morir. 

-Claudio: germà del rei Hamlet va assassinar per usurpar el tron ​​de Dinamarca i casar-se amb la dona del seu germà. 

-Ofelia: filla de Poloni, conseller de la cort. Mantenia una relació sentimental amb Hamlet fins que aquest la va rebutjar, simulant bogeria i ella es tornarà boja de veritat i morirà. 

Secundaris: 

-Poloni: conseller de el regne i pare d'Ofèlia i Laertes. Es conspira barroerament a favor de Claudi, però és assassinat per equivocació per Hamlet. 

-Laertes: fill de poloni i germà d'Ofelia. És un cavaller que pretén reposar l'honor de la seva família en un duel contra l'assassí del seu pare (Hamlet), encara que es veu embolicat en la trama ordida per Claudio.

- Fortimbrás: príncep de Noruega, nebot del rei i fill del difunt rei Fortimbrás, que va morir a la guerra contra el rei Hamlet. És un digne adversari polític.

-Horaci: amic fidel de Hamlet. 

-Rosencrantz i Guildenstern: amics de Hamlet, tot i que seran utilitzades per Claudio per espiar i allunyar-lo de la cort.

-Bernat, Francisco i Marcelo: soldats de la guàrdia; adverteixen a Hamlet de les aparicions de l'espectre.

-Voltemand i Corneli: ambaixadors de Dinamarca a Noruega. 

-Osric: cortesà que informa Hamlet del duel amb Laertes. 

-Reinaldo: criat de Poloni.

1.Situeu aquesta escena en la línia argumental de Hamlet i justifiqueu la importància temàtica d'aquest moment

ACTE I

ESCENA I 

- L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?

Shakespeare fa més creïble la situació utilitzant la veu d'un personatge (Horaci) que primerament afirmava que l'aparició de l'espectre i a més que és l'únic personatge que és més racional. Però  després de viure l'aparició d'aquest creu en l'existència d'aquest espectre.Shakespeare utilitza en primer lloc la por i altres sentiments dels personatges de la escena per a crear un ambient de més realitat a aquesta aparició i a més de això utilitza la figura ja morta del Rei per a terminar de simular una realitat més evident.

Tema 3 . Curiositats

• Qui no ha vist mai una pel·lícula basada en una obra de Shakespeare? De Hamlet, per exemple, deu haver-hi un centenar de versions. Veieu aquesta adaptació del 1990 i feu-ne un comentari. Per cert, com aneu d'anglés?  

Crec que tot el mon hem vist almenys una pelicula de Shakespeare, "Hamlet" és una pel·lícula de 1990, dirigida per Franco Zeffirelli i protagonitzada per Mel Gibson, Glenn Close, Alan Bates, Paul Scofiel, Ian Holm i Helena Bonham Carter en els papers principals. Això és una adaptació de l'obra homónima de William Shakespeare. Fou galardonada amb el premi 'David di Donatello' 1991 a la millor pel·lícula estrangera.La pel·lícula comença amb el funeral de Hamlet, rei de Dinamarca (Paul Scofield)). El seu fill, el príncep Hamlet (Mel Gibson) i la reina viuda, Gertrudis (Glenn Close) es lamenten i el ploren. Claudi (Alan Bates), germà del rei, contempla l'escena mentre observa lascivament a Gertrudis i el jove Hamlet s'adona de la seua mirada. Després de dos mesos, Gertrudis es casa amb el seu cunyat Claudi, fet que indigna Hamlet, que entra en una profunda depressió que el fa anar sempre vestit de color negre. La confirmació de que la mort del seu pare, per mitjà del fantasma d'aquest, no havia sigut natural, sino un cruel assassinat fratricida a mans de Claudio, i la promesa del jove príncep de venjar-lo, desencadena una sèrie d'actes tràgics i violents en els que Hamlet fingirà locura, abandonarà el seu amor Ofelia (Helena Bonham) i es llançarà a la fortuita i irrefrenable carrera a la consumació de la seua venjança fins a acabar morts tant ell com la seua mare i el seu oncle.

• Però potser l'anglés no siga el vostre "fort". Aleshores, proveu amb aquestes diferents versions teatrals. Quina preferiu? 

 La millor versió és l'última, perquè ens crida l'atenció que la persona que representa a Hamlet es una do.

• Una altra cosa, heu vist El Rei Lleó? I ara, què té a veure la pel·lícula de Disney amb Hamlet? No, no estic delirant... 

En El Rei LLeó apareixen una sèrie d'elements dramàtics de l'obra Hamlet de W.Shakespeare. Per exemple, en la pel·lícula d'animació, Scar mata el seu germà Mufasa per aconseguir el tron, com ocorre en el clàssic de la literatura quan Claudio assassina el seu germà. A més, en la pel·lícula, al protagonista se li apareix el fantasma del seu pare, tal i com pasa en Hamlet. En ambdós casos també, hi ha un parell de personatges fonamentals relacionats amb el principal.( Rosencrantz y Guildenstern i Timón i Pumba, respectivament).

• Hamlet en la pintura. Quin quadre triaries per a penjar al menjador de ta casa? Potser no cap...
• Si mai viatgeu a Dinamarca, recordeu-vos de visitar el castell de Kronborg, a la ciutat d'Helsingor. Com relacionaríeu Kronborg amb Hamlet? 

La història i la literatura es barregen en el castell de Kronborg, pels passadissos pel qual anava Hamlet preguntant-se si ser o no. El castell està a la ciutat de Helsingor, en la seua versió anglesa i segons la versió de Shakespeare.

6-El Decameró i altres col·leccions de relats.

El Decameró i altres col·leccions de relats.

Introducció:
Moralitzant: Ensenyament explícit o implícit; gran extensió pel món musulmà i critià europeu. Procedien de faules gregues i llatines, literatura sagrada, tradició oral,...
Burlesca o satírica: fa una denúncia social. Per exemple els fabliaux que eren tipus de relat en vers reflectien el món d'estudiants goliardescos, prostitutes, marits enganyats i brivalls.
D'esbargiment: trama plena de fantasia pròpia dels contes folklòrics orals amb intenció instructiva.

Giovanni Bocaccio:
Va naixer a Florència i va trobar la seua vocació per la literatura. En les primeres obres va apareixer Fiammetta que era Maria d'Aquino, el seu mite femení. Va esciure Decamenó just després de la pesta que va matar als seus amics i part de la família. També va esciure tractats erudits en llatí i una obra en italià (Corbatxo). Al final de la seua vida es va dedicar a la meditació religiosa i va morir en la seua ciutat natal. Obres:
-Filocolo: dos joves amants es volen casar però tenen moltes dificultats. Sentit moralitzant, fent-lo lectura humanista.
-Filostrato: poema on expressa el seu amor per Fiammetta.
-Corbatxo: obra misògina, diatriba amarga i ressentida contra les dones.
-Decameró: Obra situada a Florència el 1348. Després de proclamar la pesta deu joves es van del poble i durant deu dies conten històries. Els temes provenen d'un recull de tradició literària europea, oriental i popular. Conflueixen el nou esperit burgés i la pervivència d'elements cortesans. Nou ideal moral (recerca del goig i alegria de viure). Dos temes: amor i enginy. Té una sòlida arquitectura.

Geoffrev Chaucer:
Va nàixer a Londres el 1340 lligat a la cort. Va rebre una formació aristocràtica, va participar en la guerra de França i va tindre càrrecs diplomàtics, mercantils i polítics. Va morir el 1400.
Les seues obres reflecteixen la seua formació cortesana, burgesa i popular. Va tindre sues èpoques: la influència francesa i la influència italiana. La seua obra mestra és Canterbury Tales, que són 23 narracions en vers i és una resposta al debat obert del tema del conte precedent. Els temes són l'amor, la misogínia, l'enginy, els diners i la religió.

Les mil i una nit:
És una analogia de contes orientals de la tradició oral de l´Índia, Pèrsia i Egipte.
El nucli d´aquestes històries està format per un antic llibre anomenat, Els Mil Mites.
L´estructura que utilitza és una història que serveix de marc a totes les altres.
Un soldà va sorprendre la seua dona quan l´enganyava amb un altre home; aquest furiós va decidir que cada dia es casaria amb una dona verge de la noblesa, i a la sortida del sol la mataria.
La protagonista cada nit començava un conte que deixava inacabat fins a la nit seguen on el enllaçava amb altre conte. Així va aconseguir conservar la vida fins que el soldat es quedà amb ella per sempre.

4-L'època medieval

L’èpica medieval.

Les cançons de gesta són poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però, estan adaptats a les característiques socials i culturals de l'edat mitjana.

Els cantars de gesta i la història.

El nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. 

La Cançó de Roland.

La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de gesta franceses conservades. 

El Cantar de Mio Cid.

Aquest poema èpic consta de 3 730 versos distribuïts en sèries monorimes assonants, de mida variable, amb predomini de versos de 14 síl·labes, i dividits en dos hemistiquis ben marcats. 

L’èpica germànica.

L'epopeia germànica és el resultat d'una llarga tradició de cants i de llegendes entorn als temps de les grans invasions, serviran de fons a les gestes d'uns herois pertanyents a la noblesa dels segles XII i XIII. 

5-La poesia dels trobadors

La poesia dels trobadors: 
Es va desenvolupar al segle XI i XI. Va influir en la literatura europea i italiana a l'Occitània a la mitat de França, sud de França.
Estaven escriten en occità en differncia de la poesia que estave en llatí. Estaven compostees pels trobadors i interpretades pels joglars.
Els temes principals eren l'amor cortés amb la relació del sistema feudal per el senyal al vasall i dama al trobador. La veu poetica associada al trobador que és una metàfora dels vasall. Els midons ere el seu senyor.
Subgeneres trobadorescos:
-La canço: és el gènere més important de la poesia trobadoresca. L'amant a l'amada s'adreça amb un senyal, es dir, nom secret que evita dir el nombre d'aquesta.
-Pastorel·la: és el genere que parla de l'amor al camp.
-Dança i balada: esta feta para ser cantada i ballada.
-Alba: tracta del rencontre durant la nit i abandona el llit cuan ix el sol.
-Plany: parla de la mort.
-Sirventés: es l'unic que no parla de amor, sino de la lluita, odi i partits politicas.
en el segle XIV a valencia i catalunya a la banda occidenta com Jorde se sant Jordi.
El primer trobador va ser Guillem de Peiteu. Altres que van destacar son: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona (Guillem de Cervera). També: Arnaut Daniel (Dante l'incorpora parlant en occità a la Divina comèdia Va considerar que era el millor trobador de tots els temps i li va dedicar un vers escrit en occità, al capítol XXVI del Purgatori.

2-Estructural general de la Divina Comèdia

Estructura: infern, purgatori i paradís.

• Infern: Dante segons les seves comentadors va viatjar a l'infern on va recórrer tots els cercles en 24 hores. L'infern té forma d'embut o de con invertit, el qual està dividit en cercles decreixents. Els cercles són nou i ruïnosa i atroç és la seva topografia. Els cinc primers formen l'Alt Infern, els quatre últim l'Infern Inferior, que és una ciutat amb mesquites vermelles, voltada per muralles de ferro. A dins hi ha sepultures, pous, penya-segats, pantans i arenals. En l'àpex de el con està Llucifer. Per Alighieri l'infern va descendint des de la superfície boreal estrenyent gradualment fins al centre de l'globus terraqüi; està connotació que l'autor fa sobre l'espai de Llucifer es desprèn de centre de la terra cap a dins, tenint en compte que les penombres representen el mal, el baix que per a aquest llavors no es convertia en amunt, (recordem que per a l'època en què s'escriu l'obra, no hi ha una idea clara de la forma de la terra i els seus respectius moviments), és pres com el no desitjat, a sota de l'home l'únic que existeix és indesitjable. 
• Putgatori: Nou són els cercles de l'infern, nou són les terrasses del purgatori i nou els astres que conformen el paradís. La sumatòria de tres vegades tres dóna nou, la qual cosa ratifica la importància del número tres a la religió catòlica, com la divina trinitat, les tres gràcies. Después de baixar Dante i Virgili pels nou cercles de l'infern i trobar-se en la llar de Llucifer, ascendeixen per una muntanya conformada de nou terrasses que es van restringint fins al cim. En aquest espai, Dante comença ja a prendre referències materials de la terra i es remunta més cap al sentit de la natura, és per això que per a ell la muntanya és l'inici d'una gran travessia cap al cel on es poden purgar les penes.
• Paradís: En aquest espai Dante s'acomiada de Virgili, la saviesa i la poesia i es troba amb Beatriz, la teologia, qui l'acompanya en el seu recorregut. Lloc caracteritzat per esferes celestes mogudes per cors angelicals, que es produeixen dels quatre elements bàsics: aire, foc, aigua i terra. El paradís aquesta conformat per nou cels i la ciutat de Déu, cada un d'ells és una esfera que envolta la terra, els set primers eren els planetes coneguts, el vuitè les constel·lacions solars i estrelles fixes, i el novè estava determinat per un cel cristal·lí que roman immòbil, on es troba el paradís.

Mapa de l'infern

Cant VIII

Dante comença segons una interpretació antiga, anomenada Boccaccio. Esta composta a Florència. Es tracta d'una simple fórmula discursiva. En aquest cant es produirà un trànsit de gran significació: els viatgers arriben a les portes de l'infern profund. Quan voregen la marjal fangosa, veuen uns senyals dalt d'una torre on immediatament arribarà un barquer molt especial per dur-los a l'altra part del pantà dels iracunds. Mentre naveguen pel fangar, Dante es desfoga amb una crueltat contra un dels condemnats que el coneixen abans d'arribar a l'altra vora i al fossat que rodeja la ciutat de foc i de ferro. A les portes d'aquest recinte dels pitjors turments i dels pitjors condemnats, es produirà una insòlita escena: una legió de diables li tanca les portes al guia i al viatger. En aquesta ciutat on resideix la part més negra i diabòlica de l'univers del mal, no és fàcil l'entrada pels qui no són enviats pels seus pecats. És un món que es veu des de fora com l'espai de l'infern “infernal”: el foc interior és tan intens que els murs de ferro semblen vermells. Però cal esperar un nou enviat del cel per poder-hi penetrar. Per l'altra banda, Dante es troba confús i torna a dubtar, té por ben humanament.

Cant VII

En el quart cercle hi han nous déus mitològics. Virgili recorda els designis superiors que autoritzen el viatge va endavant. El nou cercle és compartit pels avars i pels pròdigs, en concret els qui gastaven massa poc i els qui gastaven massa. Hi havia dos bàndols igualment menyspreables, un dels quals s'alçarà de la sepultura amb el puny tancat, i l'altre completament pelat, com a signes del seu vici. És un simple pecat d'excés o d'insatisfacció i falta de conformitat amb la pròpia condició, i la condemna resulta una mica extremada. Dante tracta accessos que deformen tant la persona, que en aquesta roda no podrà reconèixer ningú. El que fa és aprofitar el tema per a fer, en boca de Virgili, un discurs entre pagà i cristià sobre la Fortuna  que governa els béns efímers d'aquest món. El temps passa i Virgili accelera el viatge cap al cercle següent. El camí de descens és una mica particular: hi ha una font que vol i bessa, i un riu d'aigua tenebrosa que baixa pel coster. En arribar a baix, trobaran la gran marjal o estany on apareixen de sobte els iracunds en una horrible baralla perpètua dins del fang: un bellíssim paisatge infernal incloent bombolleig de l'aigua a causa dels sospirs dels condemnats submergits.

Cant IV

El poeta es desperta per un tro, mira al seu voltant, i es troba a la vora del primer cercle de l'abisme. Tenint en compte la forma de l'infern, l'entrada es fa per la part superior, i cal anar baixant escala per escala aixi baixaràs cercle a cercle. Al principi de tot, els viatgers trobaran l'espai on habiten els qui no són condemnats a cap turment, perquè no són personalment culpables. No són batejats per ser anteriors a la vinguda de Crist, o per no haver rebut l'aigua baptisma. Per no poden pujar a la glòria: la seua eternitat és plena de sospirs de pena, i del desig de Déu sense esperança de beatitud. Aquest espai són els llimbs que ací figuren ja dins del món inferior, no entre el cel i l'infern, tal com els defineix la teologia medieval. Entre la immensa multitud dels seus habitants, Dante recorda un grup de poetes clàssics que l'acolliran en la seua companyia, i amb els quals parlarà de coses que no pot comunicar als lectors. Dins del castell dels herois i dels savis, trobarem diversos grups de personatges estimats o admirats pel nostre poeta: en primer lloc, els representants de la grandesa de Roma, herois mítics o poètics i figures històriques, entre les quals les quatre romanes exemplars. La presència de Saladí, vencedor de cristians a Terra Santa, és considerada un signe de la “tolerància” de Dante, igual com l'aparició de dos filòsofs àrabs.

Cant V

La visita al cercle dels luxuriosos i dels condemnats per excés de passió, té en realitat dues parts del tot diferents, en densitat narrativa i en qualitat poètica. En la primera, apareix l'estranya figura de Minos, el jutge infernal tret de la mitologia clàssica, que decideix a quin nivell han de baixar els condemnats.El vent incessant que arrossega els esperits en un vol caòtic. La segona part del cant està dedicada íntegrament als amors de Francesca i Paolo de Rímini, contats per boca de la mateixa dissortada protagonista. Es tracta segurament de la primera gran història d'amor original de la literatura europea: una història contemporània del mateix Dante, i elevada gairebé a la categoria d'arquetip. Dante aconsegueix transmetre una profunditat psicològica, un dramatisme, i una delicadesa en l'escena central de l'enamorament, difícilment superables. Però els amants, a pesar de ser víctimes de l'amor, són igualment culpables: el seu tràgic destí és també girar eternament en el terbolí dels condemnats.

Cant VI

Si el cercle dels luxuriosos acabava amb les ressonàncies sentimentals i líriques de la història de Paolo i Francesca, el dels goluts comença de manera tenebrosa i freda. Les ànimes dels condemnats per la gola es rebolquen eternament, com els porcs, en una barreja de fang, calamarsa i pluja eterna, sofrint els lladrucs insuportables del ca Cerber (que ací no fa de gos de guàrdia de les portes infernals, sinó del tercer cercle), monstre de tres goles i ventre inflat que és ell mateix un emblema repulsiu del pecat que ajuda a castigar. Un dels condemnats, el pobre Ciacco, li servirà a Dante per exposar la primera de les moltes diatribes contra la hipocresia humana, els vicis dels seus conciutadans, i les lluites partidistes a Florència. Recordem que el viatge del poeta té lloc la primavera del 1300, i per tant les “profecies” de Ciacco sobre el futur de Florència es refereixen a fets (com la presa del poder pel partit negre, el 1302) que van tenir lloc abans de la redacció de la Commedia, que va començar a l'entorn del 1307. Només aquest Ciacco apareix com a representant de les ànimes del seu cercle o nivell: els altres noms pels quals s'interessa Dante estan condemnats, en realitat, per pecats molt més grossos, i per tant es troben més avall. Com que el pecat de gola no ofereix grans recursos poètics, ni exemples il·lustres que valga la pena recordar, el cant acaba una curiosa referència a la “perfecció” de les penes després del judici final, seguint el mètode analític i deductiu a què tan afeccionada era la filosofia escolàstica.

La porta de l'infern

La porta de l'infern

És una escultura que ocupa un lloc molt peculiar en la creació de Rodin. Va crear més de dues-centes figures i grups en tota la seua carrera. Després d'esperar poder presentar-la en l'Exposició Universal de 1889, l'escultor va deixar de banda La Porta a finals de la dècada de 1880. En el marc del seu gran exposició personal de 1900, es va decidir per fi a mostrar-la al públic. Però en un estat fragmentari, ja que al final va renunciar a col·locar les figures més en relleu, independents de l'estructura principal, opinant que produïen un contrast massa fort amb el fons. Al voltant de 1907, Lapuerta va estar a punt de veure el dia, en una luxosa versió, que combinava bronze i marbre, i anava a ser instal·lada en el museu del Luxembourg, on es mostraven les obres adquirides per l'Estat sobre els artistes contemporanis. Va ser només el 1917 que Léonce Bénédite, primer conservador del museu Rodin, va aconseguir convèncer a l'escultor perquè li deixés reconstituir la seva obra mestra, i realitzar una fosa. Rodin va morir abans de veure el resultat de tots els seus esforços.

L'estrutura està composta per diferents figures inspirades principalment en la Comèdia de Dante Alighieri, Les flors del mal de Charles Baudelaire i pel llibre Metamorfosis del poeta llatí Ovidi

Paolo i Francesca
 
Al començament d'aquesta història d'amor Francesca es casa amb Gianciotto Malatesta, aquesta unió fuo important, més que res, per motius polítics. Però a Francesca li agradava el germà del seu marit, Paolo. Van ser amants fins que Gianciotto els va descobrir i els va matar a ambdós. Aquesta història ha tingut una gran repercussió al llarg de l'història i ha sigut utilitzada no només per Dant a la divina comèdia sino també per Leigh Hunt i Gabrielle D'Annunzio a la literatura, i a l'escultura a Auguste Rodin que va fer una pesa integrament dedicada a aquests dos i una a la Divina Comèdia, on també hi apareixen.

CANT III

Els dos viatgers es troben davant de les portes de l'infern, damunt de les quals estan gravats aquells versos lapidaris. Ací és l'opció de respectar-ne l'aire solemne, mantenint la màxima proximitat a l'original, o buscar una via més planera. Passada la porta, Dante troba en primer lloc una mena de preinfern destinat al qui no han estat mereixedors ni d'infàmia ni d'honor, ni d'autèntic turment infernal ni de la glòria del cel. Aquests, precisament per pagar la culpa d'indecisió, de no voler seguir cap partit, es veuen obligats a seguir eternament una absurda bandera. A continuació, arriben a la verdadera frontera de l'infern, a la ribera de l'Aqueront on s'acumulen les ànimes condemnades esperant la barca que els passarà a l'altre costat. Però el poeta sap que aquesta no és la barca que ell té destinada. Cau adormit abans de trobar-se a l'altra banda.

Dante Alighieri i Beatrice Portinari

Dante Alighieri i Beatrice Portinari 

L'amor impossible de Dante va ser Beatrice Portinari a qui va immortalitzar en la seva obra: La Divina Comèdia i en els seus sonets de la Vita Nuova. Dante ens va descobrir una nova forma d'estimar, sense egoisme, sense correspondència, sense esperança. Una amor idealitzat que li permet seguir vivint amb Beatriz com a musa de la seva obra. Dante i Beatriu es van conèixer, segons alguns, des de la infantesa i, segons altres, en l'adolescència; com vulgui que fos, Dante es va enamorar de "la gloriosa senyora dels seus pensaments", de qui va fer la raó del seu existir. El somriure i el lleu salutació que Beatriz li prodigava a Dante quan casualment es trobaven, n'hi havia prou per satisfer el profund amor que el poeta li professava. Beatriz va contreure núpcies amb un ric banquer i Dante va buscar consol en el meravellós món de la poesia, donant curs a la seva imaginació, produint noves rimes, totes elles reflectint l'amor que sentia per la seva dama. Els joves florentins difonien les poesies de Dante, a recitar en les reunions i, Beatriz en escoltar es va reconèixer en elles. Ella, dama virtuosa i més casada, es va sentir ferida en la seva dignitat, per ser la inspiració d'un amor insà i, des de llavors, quan solia trobar-se amb Dante, aquell breu salutació amb què comptava el poeta per il·luminar la seva existència, li era negat. Les angoixes de Dante no acabarien aquí, poc temps després Beatriz va caure malalta, contagiada de la pesta negra o bubònica, i en 1290, la mort va fer acte de presència i el fidel enamorat només va poder seguir de lluny el festeig, acostant-se a la tomba de l'estimada quan tots s'havien retirat. Dante, enfonsat, va baratar la seva vida en un constant gaudi de plaers, prodigant múltiples amants. Tres anys més tard, va contreure matrimoni amb Gemma Donati, la jove que el seu pare li havia escollit per dona, a la qual no estimava, el que no impedia que ella li brindés la seva tendresa i admiració, comprenent que el seu marit no era com els altres homes. Gemma va fer possible que Dante gaudís d'un breu temps de pau i tranquil·litat, temps que va aprofitar per acabar "La Vida Nova", meitat en vers i meitat en prosa, poemes en els quals, un cop més, ofrendaba seu amor a Beatriu. A La Divina Comèdia demana a Beatriz que el condueixi al seu costat: Beatriu, Guíame cap al paradís, ja que Virgili ja va complir la seva missió. El nostre amor no és terrenal, perquè aquest sentiment és tan immens que no el supera l'amor de Déu per la humanitat.

Cant I

Cant I

El gran viatge de Dante comença quan es troba a mig camí de l'existència, és a dir als trenta-cinc anys, segons Isaïes, dels que li són concedits a la vida dels humans. Dante va nàixer el 1265, i per tant tenia trenta-cinc anys el 1300, quan va anar a Roma amb motiu del Jubileu proclamat pel papa Bonifaci VIII. El viatge a l'altre món va començar un dia de finals de març o primers d'abril. En aquest punt, prop de l'infern, adormit, es desperta enmig d'un bosc espès i sense llum, en la selva del pecat i de l'error. Intentarà escapar d'aquell fondal, pujant la costera, però li ho impediran tres bèsties feroces, la pantera, el lleó i la lloba, tres obstacles gairebé impossibles de superar (la pantera representa la luxúria, el lleó la supèrbia i la lloba l'enveja). Quan ja reculava cap al fons de la vall sense sol, se li apareix una figura solemne, un espectre amb la veu afeblida pel temps i el llarg silenci. Dante, immediatament, reconeix el seu mestre, Virgili, que ell considera el més alt de tots els savis i els poetes anteriors al cristianisme. Enviat per a conduir Dante en el viatge a través dels inferns i del purgatori; fins que el deixarà, abans d'arribar al paradís, en mans d'una guia més alta i més digna: en mans de Beatriu, que haurà de conduir-lo en el viatge a les esferes celestials.

Cant II

El cant segon és la segona part del pròleg. Dante durant el seu viatge menciona a Eneas entre els herois pagans i a sant Pau entre els cristians. Dante esta segur de no seguir exemples tan grans, però es justifica amb les paraules de Virgili. Beatriu es qui va acudir als llimbs a demanar-li al mestre que vinga en auxili de Dante i el guie. Va fer que inicitara a la Mare de Déu. El poeta es decidirà a fer un viatge on tenen la més alta protecció, que això és un privilegi extraordinari. Alli parla de la supèrbia o “titanisme” de Dante, que es considera escollit per fer allò que només Eneas i Pau han pogut narrar.
Una qüestió és si Beatriu és solament la dona real que tant va estimar el poeta, o és també el símbol de la teologia i de la il·luminació per la fe. Actua moguda per l'amor, aquell amor que mou el cel i les estrelles.

Tema 2

• La valquíria és la segona de les quatre òperes del cicle L'anell del nibelung (Der Ring des Nibelungen) de Richard Wagner. La cavalcada de les valquíries va ser representada així al Metropolitan Opera House de Nova York. Per cert, en la mitologia escandinava, saps què era una "valquíria"?

Les valquíries eren dones fabuloses, filles d'Odín . Eren fortes i verges considerades equivalents a les Amazones de la mitologia grega. Destacaven per la seua importància a la mitologia escandinava perque portaven als soldats al barjala ( com el cel en la mitologia grega)

• Si, aprofitant que hem llegit el llibre, volguérem dissenyar un videojoc basat en la Divina comèdia, com seria? No ens capfiquem, se'ns han avançat! Així és com ha quedat (per a majors de 18 anys).  
• I si haguérem de fer-ne una guia visual, com seria? També ara se'ns han avançat. Ací està.

• Òpera en texans (només per a amants de la música).

• Dante davalla a l'infern acompanyat per l'esperit de Virgili. Segurament, Dante s'inspira en el cant VI de l'Eneida, on l'heroi troià Enees, fill d'Afrodita, baixa a l'avern, acompanyat per la Sibil·la, i es retroba amb el seu pare, Anquises, qui li explica el futur de Roma. Però n'hi ha precedents en la mitologia grega:

1. Orfeu davallà a l'infern per a rescatar Eurídice. Sabeu si ho va aconseguir?
2. També l'heroi Hèracles (Hèrcules en la mitologia romana), el dels dotze treballs, hagué de viatjar al regne d'Hades per emportar-se un gos de tres caps, que n'era el guardià i que es deia...

• En l'obra teatral Luces de Bohèmia (1920), de Valle-Inclán, el poeta Max Estrella i Don Latino realitzen un viatge per la nit madrilenya. Quines semblances hi trobes amb La Divina Comèdia?

Llums de Bohèmia apareix en 1920, però es publica en edició definitiva en 1924. L'obra respon a una visió de la vida artística de Madrid a principis del segle XX.
Diverses crítiques van coincidir a assenyalar que Llums de Bohemia és una paròdia ( hi ha una referència) de La Divina comedia de Dante.En el seu pelegrinatge infernal, Max va acompanyat del senyor llatí, com Dant anava acompanyat de Virgili."

8.La Bíblia: llibres i repercussió literària.

8.La Bíblia: llibres i repercussió literària.

- És el llibre més important de la cultura occidental,perque conté el seu nucli moral de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida.
Influeix en la literatura i l’art universals.
- Es considera un llibre de llibres. Es divideix en l’Antic Testament, escrit en hebreu, i el Nou Testament, escrit en grec.
- Des del segle XIII aC fins al segle X aC la Bíblia es va transmetre oralment. Es començà a escriure al segle X aC i hi van participar diversos autors de diferents èpoques i estils. L'Antic testament s’acabà d'escriure al segle I aC.

Exemples de llibres de la Bíblia :

- Gènesi: Primer llibre del Pentateuc i de tota la Bíblia, explica la creació de l’Univers per part de Déu com un triomf de l’ordre davant del caos.Te influencia en: Joan Roís de Corella (Història de Josef, fill del gran patriarca Jacob és una gran amplificació dels capítols del Gènesi que narren els fet de Josep); Dante Alighieri (Divina Comèdia), John Milton (El paradís perdut i El paradís retrobat)

- Càntic dels Càntics: Llibre de l'Antic Testament conservat entre els escrits sapiencials i que havia estat atribuït a Salomó. L'obra tingué gran influència en la literatura religiosa. Te una col·lecció de poemes breus que canten l'amor humà a través del diàleg alternat entre l'estimat i l'estimada. Te influencia en: Ramon Llull (Llibre d'amic e amat); Sant Joan de la Creu (Cántico espiritual), Santa Teresa de Jesús (Sobre los Cantares) Jacint Verdaguer (Idil·lis i cants místics)

- Llibre de Job: Llibre sapiencial en diàleg poètic on hi ha una aposta entre Déu i Satanàs sobre la fermesa de la fe de Job. Es planteja el problema de conciliar la justícia de Déu i el mal arbitrari del món. Te influencia en: Ausiàs March (Cant espiritual) Josep Carner (Nabí), Salvador Espriu (La pell de brau).

• Un capítol a banda mereix, d'entre els autors contemporanis, el premi Nobel José Saramago, qui utilitza els personatges bíblics per a negar l'existència de Déu, en obres com ara L'Evangeli segons Jesucrist o la més recent Caín.