Cant VII

En el quart cercle hi han nous déus mitològics. Virgili recorda els designis superiors que autoritzen el viatge va endavant. El nou cercle és compartit pels avars i pels pròdigs, en concret els qui gastaven massa poc i els qui gastaven massa. Hi havia dos bàndols igualment menyspreables, un dels quals s'alçarà de la sepultura amb el puny tancat, i l'altre completament pelat, com a signes del seu vici. És un simple pecat d'excés o d'insatisfacció i falta de conformitat amb la pròpia condició, i la condemna resulta una mica extremada. Dante tracta accessos que deformen tant la persona, que en aquesta roda no podrà reconèixer ningú. El que fa és aprofitar el tema per a fer, en boca de Virgili, un discurs entre pagà i cristià sobre la Fortuna  que governa els béns efímers d'aquest món. El temps passa i Virgili accelera el viatge cap al cercle següent. El camí de descens és una mica particular: hi ha una font que vol i bessa, i un riu d'aigua tenebrosa que baixa pel coster. En arribar a baix, trobaran la gran marjal o estany on apareixen de sobte els iracunds en una horrible baralla perpètua dins del fang: un bellíssim paisatge infernal incloent bombolleig de l'aigua a causa dels sospirs dels condemnats submergits.