1. Amplitud de l’obra narrativa:
‐ La Galatea (1585), novel·la pastoral.
‐ Novelas ejemplares (1613), dotze relats que fixen el model de novel·la curta a l’estil italià. El
títol i el pròleg insisteixen en el valor profitós i moral. Tracten temes diversos mitjançant intrigues
elaborades, mesclen distints subgèneres i combinen idealisme i realisme.
‐ El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605-1615), paròdia de les novel·les de
cavalleria, convertides en desordenada successió d’històries extravagants.
‐ Los trabajos de Persiles y Segismunda (1617), successió d’entretingudes peripècies pròpies de la
novel·la bizantina.
2. Construcció de personatges individualitzats que alhora esdevenen símbols universals .
- Gentilhome manxec, embogit amb la lectura dels llibres de cavalleria, confon la realitat amb la ficció i vol imitar els seus herois; empès per nobles ideals, decideix eixir als camins per «arreglar entuertos», desfer greuges, protegir els dèbils, implantar la justícia i merèixer l’amor de Dulcinea.
Don Quixot ha estat considerat el símbol de l’home idealista que lluita per imposar la seua veritat contra el món.
‐ Don Quixot és llançat a contrastar el seu món interior amb la realitat del seu temps, i sempre n’ix malparat, burlat o agredit pels seus contemporanis. Les seues absurdes aventures, que sempre acaben en ridículs fracassos, el perfilen com un antiheroi, com un ésser humà amb grandeses i misèries.
3. El recurs del viatge és fonamental per al desenvolupament narratiu. L’acció principal està constituïda per tres viatges o eixides que realitza don Quixot (la primera en solitari, i les altres dues acompanyat pel seu escuder). Aquestes eixides amplien el panorama vital i expressen àmpliament la pròpia visió del món.
‐ La primera part (1605) relata les dues primeres eixides per terres de la Manxa i Andalusia. El
pelegrinatge per terres d’Aragó i Catalunya fins a Barcelona i el seu retorn a la Manxa ocupa tota
la segona part (1615).
‐ En la segona eixida se succeeixen històries protagonitzades per altres personatges i fins i tot s’hi
intercala una novel·la curta titulada El curioso impertinente.
‐ Aquestes històries, en principi, no guarden relació amb la principal, però permeten la combinació
de gèneres narratius sense que en cap moment es perda la coherència narrativa. D’aquesta manera,
el Quixot combina multitud de gèneres, com la novel·la pastoral, la picaresca, la bizantina o la
morisca, de vegades sota la forma de paròdia o imitació burlesca. Tot plegat converteix la novel·la
de Cervantes en un resum de gèneres narratius.
4. En les absurdes aventures l’acompanya el rústec Sancho, mogut en un principi pel desig de riqueses i poder. A partir de la segona eixida, Sancho serà el contrapunt de don Quixot:
- Quixot Sancho
- Gentilhome Llaurador
- Somiador Realista i pràctic, prudent i astut
- Idealista Materialista
- Generós, sobri espiritual Interessat i golafre
5. Joc de màscares narratives. A través de la multiplicitat de narradors, Cervantes aposta per la llibertat creadora, el perspectivisme i la paròdia de la novel·la de cavalleries. El morisc mentider, traductor de l’àrab a l’espanyol.L’autor ficcionalitzat en la narració: Cervantes, que va encarregar la traducció després de trobar el manuscrit aràbic a Toledo.
Metaliteratura . Cervantes és un dels primers escriptors moderns, perquè el jo del creador apareix nombroses vegades en el text disfressat de fascinants màscares, unes vegades per excitar la curiositat del lector i d’altres per reflexionar sobre el procés de l’escriptura mateix: paròdia dels llibres de cavalleria, escrutini de la llibreria, diferències amb Lope de Vega, independència dels personatges, crítica de l’obra de Fernández de Avellaneda, raonament sobre les històries intercalades.6. El resultat és una novel·la polifònica, totalitzadora i moderna. Per exemple, la varietat de registres
expressius comprèn la retòrica barroca, el llenguatge popular, el discurs arcaïtzant, la reflexió metaliterària.
6. En aquest magne concert d’estils, característic de la novel·la moderna, se senten les veus de la ciutat i de l’aldea, dels cabrers i dels aristòcrates, de marcolfes o de clergues, de la més noble retòrica o de les burles més vulgars. Sancho, tan amic dels refranys.
7. Gràcies a aquesta arquitectura i a l’enorme èxit, l’obra de Cervantes influeix en la narrativa europea del segle XVIII en aspectes com la individualitat dels personatges, la paròdia dels gèneres o l’humor irònic.
3⁄4 La projecció del Quixot en la literatura espanyola podria exemplificar-se mitjançant la novel·la satírica del P. Isla, Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes , l’heroi de la qual és un ridícul predicador, embogit amb els ensenyaments dels predicadors barrocs. Durant el segle XVIII hi va haver distints intents fallits per part d’escriptors menors de continuar la novel·la original amb amplificacions de Sancho Panza, o d’imitar la sàtira en altres aspectes de la vida contemporània.
José Cadalso, en les Cartas marruecas pren el procediment del manuscrit trobat i a més assenyala la importància i el sentit del Quixot.
Als segles XIX i XX la influència s’estendrà en autors com ara Benito Pérez Galdós se sabia de memòria pàgines senceres del Quixot. En les seues novel·les pul·lulen criatures quixotesques mitòmanes i visionàries. Per exemple, en La desheredada , Isidora Rufete està tan imbuïda en lectures fulletonesques i obsessionada per la noblesa del seu llinatge que porta una vida fictícia fins a l’esfondrament final. El seu pare és boig i el seu oncle es diu Santiago Quijano-Quijada. Altres títols quixotescos són El amigo manso , solitari i somiador; Nazarín i Halma , a manera de novel·les complementàries, igual que les dues parts del Quixot; Tristana , la protagonista de la qual sembla «la dona de la trista figura.
