Hamlet. Acte III - Escena I

Aquest monòleg està escrit en vers blanc. Però, sabríeu explicar amb les vostres pròpies paraules en prosa quines afliccions torben l'ànim de Hamlet?

En aquest fragment Hamlet parla sobre la famosa frase ''Ser o no ser: aquest és el dilema''. Ell creu que morir és el final de tot sufriment i patiment i que també passa en el somni d'una persona, i per a ell aquestes dos coses son similars. Ja que quan estem vius hi han moltes desgracies. Però molta gent te por a la mort, ja que es una cosa desconeguda per a tots, a pesar de que tots tenen una mala vida no volen anar a allò desconegut. Per tot açò Hamlet no sap si venjar-se de la mort del seu pare o no fer rés, ja que el seu problema es el pas entre la vida i la mort.

HAMLET

Ser o no ser: aquest és el dilema:
si a l'esperit li és més noble sofrir
els cops i els dards de l'ultratjant Fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més; dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somniar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d'aquesta pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquests temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d'una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs
i perden fins i tot el nom d'acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Nimfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.