6.Teatre clàssic francès.

El segle XVII es reparteix, a França, en dos regnats: Lluís XIII (1610-1643) i Lluís XIV (1643-1715). Lluís XIV (El Rei Sol) porta al seu cim el concepte d'absolutisme reial, a l'afeblir cada vegada més a la noblesa i incrementar el mecenatge cultural dels monarques francesos i els seus vàlids: Richelieu i Mazarino atorguen substancioses ajudes a artistes i poetes; tal va ser el cas amb Corneille, Molière i Racine. París es va convertir en centre d'atracció cultural de tot el món. Es van construir espais especials per les representacions teatrals en la cort. Durant el final de segle XVI i el principi de l'XVII va triomfar el teatre barroc en què es transgredien totes les regles dramàtiques clàssiques. Cap a 1630 es va donar, però, una forta reacció contra el barroc tornant als valors i criteris clàssics tant en el teatre com en l'ètica, la política i altres arts. Tot això de la mà de el racionalisme abanderat per Descartes. Aquest gir cap al Classicisme va ser ben acollit pel poder, que veia en aquest teatre allunyat dels excessos un major refinament aristocràtic. 

Els seus trets essencials són:

 a. Clara separació entre comèdia i tragèdia. La primera sempre s'escriu en vers, la comèdia podia estar escrita en vers o en prosa.

 b. Distribució dels personatges segons els gèneres: els nobles o greus eren exclusius de la tragèdia; i els burgesos i els plebeus, de la comèdia. 

c. Imposició de les tres unitats de lloc, temps i acció.

d. Divisió de l'obra en cinc actes. 

e. Exclusió de tot tipus d'excessos (escenes truculentes, aparell escènic complicat, etc) considerat de mal gust. Es considera aquesta etapa de classicisme com l'edat d'or de teatre francès, ja que en ella es troben tres de les seves més grans dramaturgs: Pierre Corneille, Jean Racine i, per sobre de tots, Molière. Gràcies a ells es van modificar els gustos i florir el teatre a França en les corts i en els entorns aristocràtics.

Moliere


Molière diverteix al public amb les seues obres, però també li exposa una forma de comportament humà que no sempre coincideix amb la forma cristiana de la seua època.
Les comèdies de Molière tenen un propòsit moral: ridiculitzar i denunciar els vicis i comportaments del seu temps. Així ho mostra en obres com Tartuf (la seua obra més controvertida), El burgès gentilhome o El malalt imaginari.
El domini magistral de la psicologia i de la creació de caràcters de Molière converteix aquests personatges en prototipus «atemporals» per mostrar l'home de qualsevol època. La seua grandesa consisteix a restar dins dels límits d’una tasca ben delimitada que és, per a ell, la representació en l’escena del ridícul de la societat.