L'amor impossible de Dante va ser Beatrice Portinari a qui va immortalitzar en la seva obra: La Divina Comèdia i en els seus sonets de la Vita Nuova. Dante ens va descobrir una nova forma d'estimar, sense egoisme, sense correspondència, sense esperança. Una amor idealitzat que li permet seguir vivint amb Beatriz com a musa de la seva obra. Dante i Beatriu es van conèixer, segons alguns, des de la infantesa i, segons altres, en l'adolescència; com vulgui que fos, Dante es va enamorar de "la gloriosa senyora dels seus pensaments", de qui va fer la raó del seu existir. El somriure i el lleu salutació que Beatriz li prodigava a Dante quan casualment es trobaven, n'hi havia prou per satisfer el profund amor que el poeta li professava. Beatriz va contreure núpcies amb un ric banquer i Dante va buscar consol en el meravellós món de la poesia, donant curs a la seva imaginació, produint noves rimes, totes elles reflectint l'amor que sentia per la seva dama. Els joves florentins difonien les poesies de Dante, a recitar en les reunions i, Beatriz en escoltar es va reconèixer en elles. Ella, dama virtuosa i més casada, es va sentir ferida en la seva dignitat, per ser la inspiració d'un amor insà i, des de llavors, quan solia trobar-se amb Dante, aquell breu salutació amb què comptava el poeta per il·luminar la seva existència, li era negat. Les angoixes de Dante no acabarien aquí, poc temps després Beatriz va caure malalta, contagiada de la pesta negra o bubònica, i en 1290, la mort va fer acte de presència i el fidel enamorat només va poder seguir de lluny el festeig, acostant-se a la tomba de l'estimada quan tots s'havien retirat. Dante, enfonsat, va baratar la seva vida en un constant gaudi de plaers, prodigant múltiples amants. Tres anys més tard, va contreure matrimoni amb Gemma Donati, la jove que el seu pare li havia escollit per dona, a la qual no estimava, el que no impedia que ella li brindés la seva tendresa i admiració, comprenent que el seu marit no era com els altres homes. Gemma va fer possible que Dante gaudís d'un breu temps de pau i tranquil·litat, temps que va aprofitar per acabar "La Vida Nova", meitat en vers i meitat en prosa, poemes en els quals, un cop més, ofrendaba seu amor a Beatriu. A La Divina Comèdia demana a Beatriz que el condueixi al seu costat: Beatriu, Guíame cap al paradís, ja que Virgili ja va complir la seva missió. El nostre amor no és terrenal, perquè aquest sentiment és tan immens que no el supera l'amor de Déu per la humanitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario