6-El Decameró i altres col·leccions de relats.

El Decameró i altres col·leccions de relats.

Introducció:
Moralitzant: Ensenyament explícit o implícit; gran extensió pel món musulmà i critià europeu. Procedien de faules gregues i llatines, literatura sagrada, tradició oral,...
Burlesca o satírica: fa una denúncia social. Per exemple els fabliaux que eren tipus de relat en vers reflectien el món d'estudiants goliardescos, prostitutes, marits enganyats i brivalls.
D'esbargiment: trama plena de fantasia pròpia dels contes folklòrics orals amb intenció instructiva.

Giovanni Bocaccio:
Va naixer a Florència i va trobar la seua vocació per la literatura. En les primeres obres va apareixer Fiammetta que era Maria d'Aquino, el seu mite femení. Va esciure Decamenó just després de la pesta que va matar als seus amics i part de la família. També va esciure tractats erudits en llatí i una obra en italià (Corbatxo). Al final de la seua vida es va dedicar a la meditació religiosa i va morir en la seua ciutat natal. Obres:
-Filocolo: dos joves amants es volen casar però tenen moltes dificultats. Sentit moralitzant, fent-lo lectura humanista.
-Filostrato: poema on expressa el seu amor per Fiammetta.
-Corbatxo: obra misògina, diatriba amarga i ressentida contra les dones.
-Decameró: Obra situada a Florència el 1348. Després de proclamar la pesta deu joves es van del poble i durant deu dies conten històries. Els temes provenen d'un recull de tradició literària europea, oriental i popular. Conflueixen el nou esperit burgés i la pervivència d'elements cortesans. Nou ideal moral (recerca del goig i alegria de viure). Dos temes: amor i enginy. Té una sòlida arquitectura.

Geoffrev Chaucer:
Va nàixer a Londres el 1340 lligat a la cort. Va rebre una formació aristocràtica, va participar en la guerra de França i va tindre càrrecs diplomàtics, mercantils i polítics. Va morir el 1400.
Les seues obres reflecteixen la seua formació cortesana, burgesa i popular. Va tindre sues èpoques: la influència francesa i la influència italiana. La seua obra mestra és Canterbury Tales, que són 23 narracions en vers i és una resposta al debat obert del tema del conte precedent. Els temes són l'amor, la misogínia, l'enginy, els diners i la religió.

Les mil i una nit:
És una analogia de contes orientals de la tradició oral de l´Índia, Pèrsia i Egipte.
El nucli d´aquestes històries està format per un antic llibre anomenat, Els Mil Mites.
L´estructura que utilitza és una història que serveix de marc a totes les altres.
Un soldà va sorprendre la seua dona quan l´enganyava amb un altre home; aquest furiós va decidir que cada dia es casaria amb una dona verge de la noblesa, i a la sortida del sol la mataria.
La protagonista cada nit començava un conte que deixava inacabat fins a la nit seguen on el enllaçava amb altre conte. Així va aconseguir conservar la vida fins que el soldat es quedà amb ella per sempre.

4-L'època medieval

L’èpica medieval.

Les cançons de gesta són poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però, estan adaptats a les característiques socials i culturals de l'edat mitjana.

Els cantars de gesta i la història.

El nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. 

La Cançó de Roland.

La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de gesta franceses conservades. 

El Cantar de Mio Cid.

Aquest poema èpic consta de 3 730 versos distribuïts en sèries monorimes assonants, de mida variable, amb predomini de versos de 14 síl·labes, i dividits en dos hemistiquis ben marcats. 

L’èpica germànica.

L'epopeia germànica és el resultat d'una llarga tradició de cants i de llegendes entorn als temps de les grans invasions, serviran de fons a les gestes d'uns herois pertanyents a la noblesa dels segles XII i XIII. 

5-La poesia dels trobadors

La poesia dels trobadors: 
Es va desenvolupar al segle XI i XI. Va influir en la literatura europea i italiana a l'Occitània a la mitat de França, sud de França.
Estaven escriten en occità en differncia de la poesia que estave en llatí. Estaven compostees pels trobadors i interpretades pels joglars.
Els temes principals eren l'amor cortés amb la relació del sistema feudal per el senyal al vasall i dama al trobador. La veu poetica associada al trobador que és una metàfora dels vasall. Els midons ere el seu senyor.
Subgeneres trobadorescos:
-La canço: és el gènere més important de la poesia trobadoresca. L'amant a l'amada s'adreça amb un senyal, es dir, nom secret que evita dir el nombre d'aquesta.
-Pastorel·la: és el genere que parla de l'amor al camp.
-Dança i balada: esta feta para ser cantada i ballada.
-Alba: tracta del rencontre durant la nit i abandona el llit cuan ix el sol.
-Plany: parla de la mort.
-Sirventés: es l'unic que no parla de amor, sino de la lluita, odi i partits politicas.
en el segle XIV a valencia i catalunya a la banda occidenta com Jorde se sant Jordi.
El primer trobador va ser Guillem de Peiteu. Altres que van destacar son: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona (Guillem de Cervera). També: Arnaut Daniel (Dante l'incorpora parlant en occità a la Divina comèdia Va considerar que era el millor trobador de tots els temps i li va dedicar un vers escrit en occità, al capítol XXVI del Purgatori.

2-Estructural general de la Divina Comèdia

Estructura: infern, purgatori i paradís.

• Infern: Dante segons les seves comentadors va viatjar a l'infern on va recórrer tots els cercles en 24 hores. L'infern té forma d'embut o de con invertit, el qual està dividit en cercles decreixents. Els cercles són nou i ruïnosa i atroç és la seva topografia. Els cinc primers formen l'Alt Infern, els quatre últim l'Infern Inferior, que és una ciutat amb mesquites vermelles, voltada per muralles de ferro. A dins hi ha sepultures, pous, penya-segats, pantans i arenals. En l'àpex de el con està Llucifer. Per Alighieri l'infern va descendint des de la superfície boreal estrenyent gradualment fins al centre de l'globus terraqüi; està connotació que l'autor fa sobre l'espai de Llucifer es desprèn de centre de la terra cap a dins, tenint en compte que les penombres representen el mal, el baix que per a aquest llavors no es convertia en amunt, (recordem que per a l'època en què s'escriu l'obra, no hi ha una idea clara de la forma de la terra i els seus respectius moviments), és pres com el no desitjat, a sota de l'home l'únic que existeix és indesitjable. 
• Putgatori: Nou són els cercles de l'infern, nou són les terrasses del purgatori i nou els astres que conformen el paradís. La sumatòria de tres vegades tres dóna nou, la qual cosa ratifica la importància del número tres a la religió catòlica, com la divina trinitat, les tres gràcies. Después de baixar Dante i Virgili pels nou cercles de l'infern i trobar-se en la llar de Llucifer, ascendeixen per una muntanya conformada de nou terrasses que es van restringint fins al cim. En aquest espai, Dante comença ja a prendre referències materials de la terra i es remunta més cap al sentit de la natura, és per això que per a ell la muntanya és l'inici d'una gran travessia cap al cel on es poden purgar les penes.
• Paradís: En aquest espai Dante s'acomiada de Virgili, la saviesa i la poesia i es troba amb Beatriz, la teologia, qui l'acompanya en el seu recorregut. Lloc caracteritzat per esferes celestes mogudes per cors angelicals, que es produeixen dels quatre elements bàsics: aire, foc, aigua i terra. El paradís aquesta conformat per nou cels i la ciutat de Déu, cada un d'ells és una esfera que envolta la terra, els set primers eren els planetes coneguts, el vuitè les constel·lacions solars i estrelles fixes, i el novè estava determinat per un cel cristal·lí que roman immòbil, on es troba el paradís.

Mapa de l'infern

Cant VIII

Dante comença segons una interpretació antiga, anomenada Boccaccio. Esta composta a Florència. Es tracta d'una simple fórmula discursiva. En aquest cant es produirà un trànsit de gran significació: els viatgers arriben a les portes de l'infern profund. Quan voregen la marjal fangosa, veuen uns senyals dalt d'una torre on immediatament arribarà un barquer molt especial per dur-los a l'altra part del pantà dels iracunds. Mentre naveguen pel fangar, Dante es desfoga amb una crueltat contra un dels condemnats que el coneixen abans d'arribar a l'altra vora i al fossat que rodeja la ciutat de foc i de ferro. A les portes d'aquest recinte dels pitjors turments i dels pitjors condemnats, es produirà una insòlita escena: una legió de diables li tanca les portes al guia i al viatger. En aquesta ciutat on resideix la part més negra i diabòlica de l'univers del mal, no és fàcil l'entrada pels qui no són enviats pels seus pecats. És un món que es veu des de fora com l'espai de l'infern “infernal”: el foc interior és tan intens que els murs de ferro semblen vermells. Però cal esperar un nou enviat del cel per poder-hi penetrar. Per l'altra banda, Dante es troba confús i torna a dubtar, té por ben humanament.

Cant VII

En el quart cercle hi han nous déus mitològics. Virgili recorda els designis superiors que autoritzen el viatge va endavant. El nou cercle és compartit pels avars i pels pròdigs, en concret els qui gastaven massa poc i els qui gastaven massa. Hi havia dos bàndols igualment menyspreables, un dels quals s'alçarà de la sepultura amb el puny tancat, i l'altre completament pelat, com a signes del seu vici. És un simple pecat d'excés o d'insatisfacció i falta de conformitat amb la pròpia condició, i la condemna resulta una mica extremada. Dante tracta accessos que deformen tant la persona, que en aquesta roda no podrà reconèixer ningú. El que fa és aprofitar el tema per a fer, en boca de Virgili, un discurs entre pagà i cristià sobre la Fortuna  que governa els béns efímers d'aquest món. El temps passa i Virgili accelera el viatge cap al cercle següent. El camí de descens és una mica particular: hi ha una font que vol i bessa, i un riu d'aigua tenebrosa que baixa pel coster. En arribar a baix, trobaran la gran marjal o estany on apareixen de sobte els iracunds en una horrible baralla perpètua dins del fang: un bellíssim paisatge infernal incloent bombolleig de l'aigua a causa dels sospirs dels condemnats submergits.