jueves, 30 de enero de 2020

Tema 4. Curiositats


  • Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.
Existeixen diverses versions sobre el nom Yahoo!: la versió real és que prové del nom d'uns personatges del llibre Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift, els 'Yahoos'. La història conta que a casa de David Filo, Cofundador de Yahoo!, el pare d'aquest anomenava a David i a Jerry "un parell de Yahoos" per la seva naturalesa inquieta i aquests decideixen usar el nom Yahoo! per al seu portal. Al llibre de Swift, un Yahoo és una criatura salvatge, bruta i de costums desagradables, que s'assembla massa a un ser humà. 


  • El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?
En 1957 es va publicar també Madame Bovary de Gustave Flaubert i Les Flors del mal de Charles Baudelaire.


  • La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecristo. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?
Alexandre Dumas, va provocar polèmica perquè va agafar un actor blanc per interpretar el paper del novel·lista, el qual era d'origen africà. L'actor haguè d'enfosquir la seua pell i ficar-se una perruca risada. Però els directors del film van elegir un actor capaç de reflectir la vitalitat de Dumas, encara que no compartira la etnicitat del novelista.

Alexandre Dumas pare.


  • Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?
Va escriure la novel·la de 'El doctor Frankenstein', un doctor que vol donar vida a la seua criatura amb la ciència i el coneixement.


  • El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe? 
El corredor nocturno és una pel·lícula de suspens que reflexiona sobre les pors y les obsesions de l'èsser humà. Té similitud amb Goethe pel pacte diabòlic que realitza Faust, a través de Mefistòfil, on li entrega la seua ànima a canvi de ser jove fins a la mort. Mefistòfil obté resultats oposats als desitjats, ja que fa el bé quan busca fer el mal.



  • Un compositor rus romàntic que et puga animar a estudiar?  Txaikovski. Quarta simfonia. Primer moviment.

2-Gustave Flaubert. L'home

Gustave es el fill d'un metge per això es va crear en l'hospital. En el segle XIX hi havien inestabilitats polítiques, però l'obra de Flaubert es centra en temes contemporanis. També en aquesta època es crea una clesse burgesa nascuda de la industrialització i del comerç. Flaubert odiarà aquesta classe social perque per a ell significava vulgaritat. Per això es va quedar a marge de la societat i la política.
L'any 1844 va deixar els estudis per culpa d'una malaltia nerviosa crònica. 
L'any 1846 va se important en la vida de Flaubert perquè mor el seu pare i dos meses despres la seua germana Caroline. Va viure amb  la seua mare i la seua neboda.
Va coneixer dues persones molt iportant per a la seua vida. Louis Bouilhet qui estava sempre al seu costat i Louise Colet qui va ser la seua amiga i finalment la seua amada. Va escriure la seua relació de vuit anys. Després de les violentes discussions crea la seua ruptura en 1868.
Gustave no es va casar i volia viure aïllat del món, de la societat burgesa i de les distraccions per poder escriure.
L'any 1849 fins 1851 Flaubert i un amic van viatjar a l'Egipte, Síria,Palestina, Grècia i Itàlia. Eixos viatges el va ajudar per recollir sentiments, idees, etc.
Al tornar a Croisset va començar l'elavoraió de madame Bovary que va durar més de quatre anys. Va començar a publicar-se en 1856 a Revue de Paris. Va tindrer molt d'exit.
En 1869 va terminar el llibre que le va costar sis anys de treball, anomenat L'educació sentimental. A Flaubert li agradava llegir les seues obre en veu alta per veure com sonava els seus sonets. Va passar un mal any perquè va morir el seu amic íntim Bouilhet.
Es va trencar en una època la cama i va estar un any en repos on va continuant escrivent. va publicar la seua famosa obre Tres contes: La llegenda de sant Julià l'Hospitalari i Un cor simple.
Va morir als cinquanta-nou anys el 1880. Va morir d'un atac a croisset. 

martes, 21 de enero de 2020

6.Teatre clàssic francès.





El segle XVII es reparteix, a França, en dos regnats: Lluís XIII (1610-1643) i Lluís XIV (1643-1715). Lluís XIV (El Rei Sol) porta al seu cim el concepte d'absolutisme reial, a l'afeblir cada vegada més a la noblesa i incrementar el mecenatge cultural dels monarques francesos i els seus vàlids: Richelieu i Mazarino atorguen substancioses ajudes a artistes i poetes; tal va ser el cas amb Corneille, Molière i Racine. París es va convertir en centre d'atracció cultural de tot el món. Es van construir espais especials per les representacions teatrals en la cort. Durant el final de segle XVI i el principi de l'XVII va triomfar el teatre barroc en què es transgredien totes les regles dramàtiques clàssiques. Cap a 1630 es va donar, però, una forta reacció contra el barroc tornant als valors i criteris clàssics tant en el teatre com en l'ètica, la política i altres arts. Tot això de la mà de el racionalisme abanderat per Descartes. Aquest gir cap al Classicisme va ser ben acollit pel poder, que veia en aquest teatre allunyat dels excessos un major refinament aristocràtic. 

Els seus trets essencials són:

 a. Clara separació entre comèdia i tragèdia. La primera sempre s'escriu en vers, la comèdia podia estar escrita en vers o en prosa.
 b. Distribució dels personatges segons els gèneres: els nobles o greus eren exclusius de la tragèdia; i els burgesos i els plebeus, de la comèdia. 
c. Imposició de les tres unitats de lloc, temps i acció.
d. Divisió de l'obra en cinc actes. 
e. Exclusió de tot tipus d'excessos (escenes truculentes, aparell escènic complicat, etc) considerat de mal gust. Es considera aquesta etapa de classicisme com l'edat d'or de teatre francès, ja que en ella es troben tres de les seves més grans dramaturgs: Pierre Corneille, Jean Racine i, per sobre de tots, Molière. Gràcies a ells es van modificar els gustos i florir el teatre a França en les corts i en els entorns aristocràtics.







Moliere


Molière diverteix al public amb les seues obres, però també li exposa una forma de comportament humà que no sempre coincideix amb la forma cristiana de la seua època.
Les comèdies de Molière tenen un propòsit moral: ridiculitzar i denunciar els vicis i comportaments del seu temps. Així ho mostra en obres com Tartuf (la seua obra més controvertida), El burgès gentilhome o El malalt imaginari.
El domini magistral de la psicologia i de la creació de caràcters de Molière converteix aquests personatges en prototipus «atemporals» per mostrar l'home de qualsevol època. La seua grandesa consisteix a restar dins dels límits d’una tasca ben delimitada que és, per a ell, la representació en l’escena del ridícul de la societat.

domingo, 19 de enero de 2020

Hamlet Acte IV -Escena V

  • Però, què li passa a la bella Ofèlia? Contesta en el teu bloc.
El que li ocorre a Ofèlia és que ha embogit a causa de la mort de son pare i aleshores recorre el palau cantant i dient coses sense sentit. Al principi de l'obra, Hamlet fingeix que està boig per tal de fer creure a son tio la seua bogeria. A més qui descobreix açò es Poloni, que més tard serà assassinat pel mateix Hamlet. Peró a mesura que transcorre l'obra, i en definitiva cap al final es pot comprovar que Hamlet és boig de veres i que acaba complint la seua venjança.


Entra Ofèlia.
OFÈLIA
On és la bella Majestat de Dinamarca?

REINA

Com estàs, Ofèlia?

OFÈLIA
[Cantant]

Com puc conèixer entre tots ells
el meu fidel amor?
Per la petxina del capell,
per les sandàlies i el bordó.
REINA
Ai, dolça dama, què és aquesta cançó?

OFÈLIA
Què dieu? No, fixeu-vos-hi, us ho prego:

Cantant.

Ha mort, senyora: se n'ha anat;
és mort, reposa.
amb gespa verda sobre el cap
i, als peus, la llosa.
Ai, ai!

REINA
Però, escolta'm, Ofèlia.

OFÈLIA [Cantant]
El seu sudari blanc i pulcre...

Entra el rei.
REINA
Déu meu, mireu això, senyor.

OFÈLIA
[Cantant]
Guarnit amb flors de gran valor
que van anar al sepulcre
sense cap llàgrima d'amor.
REI
Com et trobes, bonica?

OFÈLIA
Bé; que Déu us ho pagui. Diuen que la xibeca era la filla d'un forner. Senyor, sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser. Que Déu segui a la vostra taula.

REI

Desvarieja per la mort del seu pare.

OFÈLIA
Si us plau, no en parlem, d'això; però quan us preguntin què significa, digueu això: [Cantant]
Demà serà sant Valentí
i a casa teva faré estada:
vindré de bon matí
per ser la teva enamorada.
Ell l'esperava de matí;
va obrir la porta i ella
va entrar. Quan va sortir
ja no era una donzella.

REI
Estimada Ofèlia!

OFÈLIA
És cert; no ho juro pas. Deixeu-me dir el final:

Cantant.

Per Jesucrist, Nostre Senyor
-maleïda vergonya, i tant!-;
només que en tinguin l'ocasió,
el joves sempre ho fan.
ella digué amb sorpresa:

"Em vas prometre de casar-te amb mi".
I ell va respondre: "Hauria complert la promesa
si no haguessis vingut al llit amb mi".

REI
Quant fa que està així?

OFÈLIA
Espero que tot acabi bé. Hem de tenir paciència; però no puc deixar de plorar, quan penso que el van deixar ajagut sobre la terra freda. El meu germà ho ha de saber tot! I jo us agraeixo els bons consells, Que em portin la carrossa! Bona nit, senyores, bona nit, dolces senyores, bona nit, bona nit.

viernes, 17 de enero de 2020

Hamlet. Acte III - Escena II

  • A Hamlet li encanta el teatre. Però ara està més pendent de les reaccions dels espectadors que de la representació. Explica-ho.
Perquè ell el que vol es saber si el que li ha dit el seu difunt pare es veritat o ell s'ho ha imaginat, no fica atenció al teatre perquè el que vol vore es la reacció del seu oncle i saber d'aquesta manera el que ha passat perquè l'historia representada es el que el seu pare li ha dit que ha passat i venjar-se de la mort del seu pare.

martes, 14 de enero de 2020

Hamlet. Acte III - Escena I

Aquest monòleg està escrit en vers blanc. Però, sabríeu explicar amb les vostres pròpies paraules en prosa quines afliccions torben l'ànim de Hamlet?

En aquest fragment Hamlet parla sobre la famosa frase ''Ser o no ser: aquest és el dilema''. Ell creu que morir és el final de tot sufriment i patiment i que també passa en el somni d'una persona, i per a ell aquestes dos coses son similars. Ja que quan estem vius hi han moltes desgracies. Però molta gent te por a la mort, ja que es una cosa desconeguda per a tots, a pesar de que tots tenen una mala vida no volen anar a allò desconegut. Per tot açò Hamlet no sap si venjar-se de la mort del seu pare o no fer rés, ja que el seu problema es el pas entre la vida i la mort.

Resultado de imagen de ser o no ser

HAMLET

Ser o no ser: aquest és el dilema:
si a l'esperit li és més noble sofrir
els cops i els dards de l'ultratjant Fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més; dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somniar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d'aquesta pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquests temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d'una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs
i perden fins i tot el nom d'acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Nimfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

7.Cervantes i els orígens de la novel·la moderna.

1. Amplitud de l’obra narrativa:
‐ La Galatea (1585), novel·la pastoral.
‐ Novelas ejemplares (1613), dotze relats que fixen el model de novel·la curta a l’estil italià. El
títol i el pròleg insisteixen en el valor profitós i moral. Tracten temes diversos mitjançant intrigues
elaborades, mesclen distints subgèneres i combinen idealisme i realisme.
‐ El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605-1615), paròdia de les novel·les de
cavalleria, convertides en desordenada successió d’històries extravagants.
‐ Los trabajos de Persiles y Segismunda (1617), successió d’entretingudes peripècies pròpies de la
novel·la bizantina.

2. Construcció de personatges individualitzats que alhora esdevenen símbols universals . 
- Gentilhome manxec, embogit amb la lectura dels llibres de cavalleria, confon la realitat amb la ficció i vol imitar els seus herois; empès per nobles ideals, decideix eixir als camins per «arreglar entuertos», desfer greuges, protegir els dèbils, implantar la justícia i merèixer l’amor de Dulcinea.
Don Quixot ha estat considerat el símbol de l’home idealista que lluita per imposar la seua veritat contra el món.
‐ Don Quixot és llançat a contrastar el seu món interior amb la realitat del seu temps, i sempre n’ix malparat, burlat o agredit pels seus contemporanis. Les seues absurdes aventures, que sempre acaben en ridículs fracassos, el perfilen com un antiheroi, com un ésser humà amb grandeses i misèries.

3. El recurs del viatge és fonamental per al desenvolupament narratiu. L’acció principal està constituïda per tres viatges o eixides que realitza don Quixot (la primera en solitari, i les altres dues acompanyat pel seu escuder). Aquestes eixides amplien el panorama vital i expressen àmpliament la pròpia visió del món.
‐ La primera part (1605) relata les dues primeres eixides per terres de la Manxa i Andalusia. El
pelegrinatge per terres d’Aragó i Catalunya fins a Barcelona i el seu retorn a la Manxa ocupa tota
la segona part (1615).
‐ En la segona eixida se succeeixen històries protagonitzades per altres personatges i fins i tot s’hi
intercala una novel·la curta titulada El curioso impertinente.
‐ Aquestes històries, en principi, no guarden relació amb la principal, però permeten la combinació
de gèneres narratius sense que en cap moment es perda la coherència narrativa. D’aquesta manera,
el Quixot combina multitud de gèneres, com la novel·la pastoral, la picaresca, la bizantina o la
morisca, de vegades sota la forma de paròdia o imitació burlesca. Tot plegat converteix la novel·la
de Cervantes en un resum de gèneres narratius.

4. En les absurdes aventures l’acompanya el rústec Sancho, mogut en un principi pel desig de riqueses i poder. A partir de la segona eixida, Sancho serà el contrapunt de don Quixot:
- Quixot Sancho
- Gentilhome Llaurador
- Somiador Realista i pràctic, prudent i astut
- Idealista Materialista
- Generós, sobri espiritual Interessat i golafre

5. Joc de màscares narratives. A través de la multiplicitat de narradors, Cervantes aposta per la llibertat creadora, el perspectivisme i la paròdia de la novel·la de cavalleries. El morisc mentider, traductor de l’àrab a l’espanyol.L’autor ficcionalitzat en la narració: Cervantes, que va encarregar la traducció després de trobar el manuscrit aràbic a Toledo.
Metaliteratura . Cervantes és un dels primers escriptors moderns, perquè el jo del creador apareix nombroses vegades en el text disfressat de fascinants màscares, unes vegades per excitar la curiositat del lector i d’altres per reflexionar sobre el procés de l’escriptura mateix: paròdia dels llibres de cavalleria, escrutini de la llibreria, diferències amb Lope de Vega, independència dels personatges, crítica de l’obra de Fernández de Avellaneda, raonament sobre les històries intercalades.6. El resultat és una novel·la polifònica, totalitzadora i moderna. Per exemple, la varietat de registres
expressius comprèn la retòrica barroca, el llenguatge popular, el discurs arcaïtzant, la reflexió metaliterària.

6. En aquest magne concert d’estils, característic de la novel·la moderna, se senten les veus de la ciutat i de l’aldea, dels cabrers i dels aristòcrates, de marcolfes o de clergues, de la més noble retòrica o de les burles més vulgars. Sancho, tan amic dels refranys.

7. Gràcies a aquesta arquitectura i a l’enorme èxit, l’obra de Cervantes influeix en la narrativa europea del segle XVIII en aspectes com la individualitat dels personatges, la paròdia dels gèneres o l’humor irònic.
3⁄4 La projecció del Quixot en la literatura espanyola podria exemplificar-se mitjançant la novel·la satírica del P. Isla, Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes , l’heroi de la qual és un ridícul predicador, embogit amb els ensenyaments dels predicadors barrocs. Durant el segle XVIII hi va haver distints intents fallits per part d’escriptors menors de continuar la novel·la original amb amplificacions de Sancho Panza, o d’imitar la sàtira en altres aspectes de la vida contemporània.
José Cadalso, en les Cartas marruecas pren el procediment del manuscrit trobat i a més assenyala la importància i el sentit del Quixot.
Als segles XIX i XX la influència s’estendrà en autors com ara Benito Pérez Galdós se sabia de memòria pàgines senceres del Quixot. En les seues novel·les pul·lulen criatures quixotesques mitòmanes i visionàries. Per exemple, en La desheredada , Isidora Rufete està tan imbuïda en lectures fulletonesques i obsessionada per la noblesa del seu llinatge que porta una vida fictícia fins a l’esfondrament final. El seu pare és boig i el seu oncle es diu Santiago Quijano-Quijada. Altres títols quixotescos són El amigo manso , solitari i somiador; Nazarín i Halma , a manera de novel·les complementàries, igual que les dues parts del Quixot; Tristana , la protagonista de la qual sembla «la dona de la trista figura.

Estructura: figures retòriques

  • Algunes figures retòriques destacades podien ser les següents: antítesi, hendíadis, paral·lelisme, jocs de paraules, repetició (anadiplosi, antístrofa, concatenació), tautologia...

Elsinore: el castell. 

POLONI
Això s'ha acabat bé.
Milord, Senyora, si us hagués d'exposar
el que haurien de ser la majestat i el deure,
per què el dia és el dia i la nit és la nit,
i el temps és temps, seria malgastar
nit, dia i temps. Com que la brevetat
és l'ànima del seny, seré molt breu.
El vostre noble fill és boig. I dic
només això, perquè cal estar boig
per definir la veritable bogeria.
Però deixem-ho estar. 

REINA
Al gra, Poloni; menys retòrica. 

POLONI
Senyora, us juro que no faig retòrica.

Que és boig és cert. És cert i és una llàstima.
I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!
Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.
Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta
trobar la causa que té aquest efecte,
o millor dir: la causa del defecte,
perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.
Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;
considereu això: tinc una filla
―i fins que ja no sigui meva, la tindré―
que, per obediència i deure, m'ha donat
―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu: 
          Llegint.
"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. "Formosa" és una paraula horrible; però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc, aquesta...", etc. 

REINA
Això li ha donat Hamlet? 

POLONI
Bona senyora, espereu un moment.
No dic res que no hi sigui.

  Llegint.

                  "Dubta del foc que pot tenir un estel;
                 dubta que el sol es mogui dalt del cel;
                 dubta de si la veritat té honor;
                 però no dubtis mai del meu amor."

"Ah, estimada Ofèlia, la mètrica no m'escau. No sóc expert en l'art d'escandir els gemecs; però t'estimo per damunt de tot, creu-me. Adéu."
"Teu per sempre més, estimadíssima senyora, mentre aquest mecanisme em faci de suport.
                                                                                                         Hamlet".
La meua filla, per obediència,
m'ha fet a mans això i també m'ha informat
de totes les sol·licituds del príncep,
i a quin lloc i a quina hora i de quina manera.

REI
Però, com ha acollit el seu amor?

POLONI
Què penseu, vós, de mi?

REI
Que sou un home honrat i molt lleial.


GLOSSSARI 
"Dubta del foc...": aquesta estrofa és una paròdia d'un tipus de poemes de finals del segle XVI
"Escandir": mesurar un vers.
"Aquest mecanisme": deu referir-se al cos de Hamlet 

martes, 7 de enero de 2020

5.La lírica petrarquista al Renaixement i al Barroc.

 La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc.

S’anomena lírica petrarquista el corrent poètic que imita l'estil, les estructures de composició, els tòpics i la imatgeria del poeta líric del renaixement toscà Francesco Petrarca.
El petrarquisme va ser un poderós corrent d'inspiració lírica que es va difondre per tota Europa amb el renaixement i va succeir com a font d'inspiració en la lírica l'amor cortès dels trobadors provençals. A aquesta lírica se superposa una nova filosofia amatòria influïda pel platonisme. La influència de Petrarca inclou tant aspectes formals com temàtics. En els temes destaca el culte a la bellesa, el protagonisme de la naturalesa i de l'amor. Formalment, el petrarquisme introdueix en la literatura en espanyol el sonet, que serà la forma més usada durant els segles xvi i xvii, així com l'hendecasíl·lab com a vers.
El petrarquisme va entrar a poc a poc en el manierisme i va arribar a convertir-se en un estil artificial i fred, de manera que al segle xvii, ja barroc, va començar a usar-se el mecanisme de la paròdia i es van elaborar nombrosos cançoners burlescos. El seu idealisme platònic es va combinar amb el materialisme i la referència al detall marginal o costumista.


Sonet Luís de Camoes

Resultado de imagen de luis de camoesMientras quiso Fortuna que tuviese
Esperanza de hallar algún contento,
O placer de algún suave pensamiento,
Me hizo que sus efectos escribiese.

Pero temiendo Amor que aviso diese
Mi pluma al que tuviese el juicio exento,
Me obscureció el ingenio con tormento,
Para que sus engaños no dijese.

¡Oh vos, a quien Amor tiene en prisiones
De ajena voluntad! cuando leyereis,
En un volumen casos tan diversos,

Sabed que son verdades, no ficciones:
Y sabed que, según amor tuviereis,
Tendréis inteligencia de mis versos.


Sonet Garcilaso de la Vega

Resultado de imagen de garcilaso de la vegaSoneto V – Escrito está en mi alma vuestro gesto

Escrito está en mi alma vuestro gesto,
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribisteis, yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.

En esto estoy y estaré siempre puesto;
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.

Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma misma os quiero.

Cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir, y por vos muero.